Etapa 12: Las Vegas

Hola a tot@s!

Avui hem dormit fins tard. Ho necessitavem!! Que be que ha estat dormir amb un llit decent i ben acurrucats!

Despres hem voltat per the Strip, i hem anat a visitar mes hotels, avui teniem a la llista el Cesar Palace, L'Hotel Paris, el Bellatgio, el New York, New York, L'Excalibur i el Luxor. El Mirage també hi era, però al final estavem tant cansats que no ens ha quedat temps.

Primer que tot cal dir que la gran majoria d'hotels estan comunicats entre si per plataformes, escales mecaniques i trens alçats. Cadascún d'ells es immens, i ocupa mínim una poma, tenen el voltant de 5.000 habitacions o mes, i cadascún d'ells té el seu propi casino i la seva ambientació.

El Cesar Palace esta ambientat amb Roma, de fora es pot veure el Colisseum, un acuari gegant de peixos tropicals i la fontana di Trevi. L'arquitectura interior es espectacular, i esta molt ben aconseguit. L'Hotel Paris te una torre Effiel immensa, en el seu interior es poden veure les entranyes de la torre. A dins és com una mini ciutat, tot està ambientat amb Paris. Carrers estrets amb fanals, tot molt chic.

El Bellatgio és molt ostentos, per mi el més impressionant. Té un bosc encantat, a mes tot l'hotel té música classica en directe per tots els racons. Sembla ben be que et transportessis en una altre dimenció. El New York - New York és molt impresionant de fora, es pot veure skyline de Nova York amb l'estatua de la llibertat, i inclús una montanya russa, però de dins perd tota la espectacularitat.

L'Excalibur és un castell mediaval, tota la decoració va per aquí, però sota el meu punt de vista, també perd perd per dins tot el que un espera trobar veient-ne l'exterior. L'últim dels hotels que vam visitar és el Luxor, un hotel amb forma de piràmide, on les habitacions donent cap al seu interior. Es una construcció espectacular. El seu interior esta ambientat amb Egipte i té molts espectacles i exposicions per veure, això si pagant.

Despres de visitar tots aquests hotels, se'ns va fer de nit, i si una cosa té les Vegas es que es transforma. Esgotats vam tornar a l'hotel per sopar i gastar uns quants dollars al casino. Vam apostar poc, tot i que les llums, el soroll i el lloc conviden a fer-ho. Vam apostar l'últim dollar que ens quedava del pot, i ens van tocar 80 $. Vam recollir les ganancies i vam anar a dormir, pensant que la gassolina dels dies seguents la teniem pagada!

Demà acabarem la ruta 66 a Santa Monica ( California) davant del mar, al Santa Monica Pier.

Bona nit!

Etapa 13: Las Vegas - Santa Monica

Hola a tot@!

Aquest matí ha costat llevar-se d'hora, a l'hotel s'estava molt be. Però ens esperava un dia emocionant, tot el viatge havia sortit be, i amb els dos dies per imprevistos podiem anar al Death Vally i a Santa Monica.

Sortint de les Vegas hem parat a equipar-nos be, ja que el Death Vally, o valle de la muerte, es un dessert que ostenta el record de ser el punt mes calent de la terra, 93 graus a les roques. Així que despres d'haver comprat aigua, entrepans i omplir el diposit hi entrem. El paissatge es espectacular, i la historia aterradora. Abans de ser un dessert, el Death Valley era un lloc amb muntanyes verdes i llacs, on ente 3.000 i 5.000 anys enrrere una erupció volcanica va cobrir-ho tot de lava i cendra, convertint la terra en tant infertil que en algunes zones no hi creixen ni cactus. El llac mes impresionant esta a 80 peus per sota el nivell del mar.

La pressio fa que les orelles se'ns tapin, les carreteres són impressionants, els paissatges també i la calor es infernal. Realment el sol crema. Els ocells que hi trobem busquen la sombra, i nosaltres també. Per dinar trobem una gasolinera al mig del dessert al poble que dona mom al dessert i amb uns balancins resguardats del sol dinem.

Encara ensquedava un bon tros fins a Santa Monica, així que apretem la marxa per arribar de dia i poder fer el darrer tram de ruta. L'entradaba los Angeles es espectacular, hi ha centenars de cotxes que en colapsen la entrada, es una gran metropoli que uneix moltissims pobles, d'on no queda ni rastre de la ruta.

Fem l'entrada triunfal per Holywood, tal com marca la ruta, pero ja es de nit i nomes fem que veure neons i mes neons. De cop arribem sense quasi distingir-ho a Santa Monica, i ens disposem a trobar el cartell final de ruta. La cosa no ens ha resultat facil de trobar, pero al final ho hem fet. La senyal es troba al Santa Monica Pier, dins del moll de fusta. L'estampa es maca i l'alegria molta!

La ciutat de nit pinta bonica, i realment ho es. En els nostres ulls ens sobten veure palmeres i tanta vegetació estiuenca despres de passar tants dies per Arizona. Arribats a l'hotel i contents per veure que era un lloc net i agradable sortim a sopar. Avui ens ha costat especialment sopar, ja que tot tenca a les 10 de la nit. Comencem a veure que es una ciutat molt cara i ens sentim insegurs pel munt d'indigents que hi ha. Així que anem a dormir.

Demà visitarem de dia aquesta ciutat i ens tocarà empendre el viatge de tornada cap a Les Vegas.

Bona nit!

Etapa 11: Kingnam - Las Vegas

,Hola a tot@s!

Primer que tot disculpeu per no haver pogut escriure, no hem tingut Wifi, i la veritat que tampoc gaire temps.

Ens hem llevat ben d'hora per anar cap al SkyWalk, una plataforma de vidre suspesa sobre el Grand Canyon, que pertany a la tribu Hualapai. Com que funciona a part del Govern Federal es pot visitar, és el Grand Canyon West.

Tot just sortint de Kingman, agafem una carretera en línia recte, que atravessa el que sembla un dessert, ple de cactus, pedres i arbustos. Ens va agradar tant el paissatge que vam decidir fer-nos una foto. Ja començavem a veure cartells, quan la carretera es va transformar en un camí de pedres per on circulaven autobusos i tot terrenys a tot el que donava el pedal. Nosaltres també.

Al arribar a la zona de venta de tickets, vam veure que era molt car, quasi com entrar a Port Aventura. El tour es feia amb autobus, consistia amb tres miradors i dos poblats, el mirador del SkyWalk anava a part. Ens va fer mal pagar 40$, però les vistes s'ho mereixien i era la única manera de veure'l.

Allí vam viure una anècdota curiosa, se'ns va ocòrrer caminar pel Eagle Point, el primer dels miradors i sense saber-ho vam travesar la zona restringida. Vam veure una vista molt maca des de l'altre costat de SkyWalk, de sobte va aparèixer un home dient-nos que haviem de sortir d'allí. Un cop arribats fins on estava ell, vam veure una furgoneta i una dona acompanyada d'un agent del parc. Amb cara de pocs amics ens van fer pujar a la furgoneta i ens van explicar que haviem entrat en una zona prohibida amb molts perills i que hauriem d'esborrar totes les fotos. :-(  Per sort tot es va acabar aquí i vam proseguir amb la nostra visita.

A l'hora de dinar vam agafar el cotxe direcció les Vegas. Però abans veuriem la Hover Damm, una pressa que ostenta el títol de ser una de les més altes del món. Va ser una visita curta, 4 fotos i contemplar l'arquitectura d'aquella bestialitat. Acabada la visita tocava seguir el camí fins les Vegas, ja estavem molt aprop.

A l'entrar a la ciutat, vam al•lucinar amb The Strip, el carrer principal de les Vegas, on es troben tots els Hotels i Casinos. Vam arribar a l'hora bona, quan ja no hi havia sol i els neons van començar a brillar sense parar. Un ambient espectacular, no podiem deixar de dir "wala wala" i fer fotos. Encara vam al•lucinar més quan vam entrar a l'hotel "Stratosphere", una fila de cotxes colapsaven l'entrada. El vam descarregar i un valet ens el va aparcar.

Al entrar vam haver de atravessar el Casino, ens va tocar la planta 22, quasi a dalt de tot. Després de tants motels, ens sabia a gloria tot aquell luxe. Al casino hi havia gent enganxada a les màquines, turistes donant tombs, i en general una mica de tot.

Després de reposar una estona, ens vam canviar i vam decidir sortir a donanr un tomp per the Strip. Quan vam baixar del bus ens vam anar donant compte que les Vegas era un guirigall d'hotels immensos, Casinos, Sex, Dugs i Bitches per tot arreu. La ciutat és una festa constant inclus abans de pondres el sol.

Cada hotel està ambientat en diverses coses. De nit vam visitar el Palatzzo, un hotel que tenia unes làmpares de vidre impresionants que penjaven del sostre, ben ostentós tot. Després vam entrar al Venetian que segons ens van comentar uns amics era molt espectacular, i no s'equivocaven. Al entrar estavem a Venecia, amb canals, gondoles i un cel blau que ben bé feia pensar que estavem al matí i no pas a la nit. També hi havia la plaça de San Marco, amb el seu cafè. Ens hi vam perdre, de fet no en sabiem sortir, i es que cada hotel és ben bé un laberint.

Per acabar la nit vam fer una copa al Flamingo i vam acabar ballant amb uns DJ al piano bar del Flamingo. Ben cansats vam tornar a l'hotel hi ha descansar, sense hora per llevar-nos!

Demà continuariem visitant hotels!

Bona nit!

Etapa 10: Flagstaff - Kingman

Hola a tot@s!

Avui ens hem despertat amb el cotxe completament gelat! Les minimes eren de -4. Un cop descongelat el cotxe hem anat a esmorzat al Dunkin Donut, i ens hem relaxat en una terrassa. Feia fred, de fet la panoramica eren les muntanyes d'Aspen nevades, pero al sol s'estava be.

Aquest matí ens hem dirigit a Sedona, per anar a fer una ruta per les seves muntanyes, concretament la Cathedral Rock Trail. Sedona es veu un poble molt turistic, pero amb encant. Esta rodejat de muntanyes i rius. Així va començar la nostre ruta, descalçant-nos per creuar un riu. Els camins eren molt bonics, hi havia de tot. En el camí ens vam trobar molts esportistes i families. La caminada era d'uns 7 km, entre els quals haviem de pujar a quatre grapes per les roques. La vista panóramica era molt maca, i la recompensa d'haver pujat aquell últim tram d'un kilometre amb un desnivell bestial era molt gran. Despres de reposar una estona vam decidir baixar per dinar, que ja en començava a ser hora i continuar la nostra ruta de nou.

Ens quedava practicament tota la etapa per fer i el dia començava a fosquejar. De camí vam parar a williams, on ja era de nit. Els carrers tenien tot de neos encesos per arreu, semblava ben be Nadal. Feia molt de fred, i vam decidir aprofitar per fer unes compres. Encara ens faltava una hora per arribar a Kingman, i vam agafar la interestatal amb el motel ja indicat al GPS.

El motel era como no d'uns Indis. No sabem perque pero quasi tots els motels que hem dormit son d'ells. Els comentaris no eren gaire bons, la olor que feia la recepció vam veure que potser fora bo utilitzar les nostres coixineres! Així ho vam fer! :-)

Demà anem al SkyWalk, una plataforma feta de vidre sobre del Grand Canyon del Sud. L'únic que es pot veure una part!

Bona nit!

Etapa 9: Page - Flagstaff

Hola a tot@s!

Aquest matí hem esmorzat a l'hotel. L'hotel estava be, net i els llits eren comodes, tot i que el Wifi era una caca, i ens ha costat molt poder fer loa reserva d'aquesta nit, tot i que al final ho hem aconseguit i hem triunfat!

Degut a les noticies que havíem rebut ahir sobre el Grand Canyon, vam fer una reunió de crisis per establir que podiem fer i que no. Vam establir diverses possiblitats, la primera era anar al Lake Powell, preteniem fer una ruta per allí, o potser intentar recorrer una part del canyon, així també veuriem la presa Glen Canyon Dam. I si no podiem visitar-ho baixariem cap a Sedona per fer una ruta a peu pel seu parc natural.

Tot just sortint de Page en direcció al Lake Powell ens vam donar compte de la gravetat del Shutdown... Tot tancat i barrat! Tot i això no ens va impedir veure el llac de lluny. Vam aparcar el cotxe al mig de la carretera i vam caminar pel pont que ens mostrava la gran pressa, i de l'altre costat el riu Colorado. Amb ganes de més i sense trobar solució per poder-hi accedir, vam decidir baixar cap a Sedona, unes 4 hores amb cotxe, aproximadament.

De camí sortint del llac, ens vam equivocar de carretera i per casualitats de la vida, vam trobar un mirador al Grand Canyon, el Horseshoe. La nit anterior havíem estat mirant fotos del canyo i haviem trobat aquesta meravella de la natura, que us adjunto mes avall. Vam descobrir que en aquella carretera hi havia més miradors que vam decidir investigar, però sense menjar i amb la gana apretant vam decidir tornar a Page i fer un dinar ràpid al McDonals, i aprofitar el dia per baixar fins a Sedona.

De camí, ens vam trobar amb el Sunset crater Parck i vam decidir entrar. El parc estava també tancat pel Shutdown, però ja estavem cansats de veure aquell cartell i vam decidir apartar les valles i passar. Estavem en un volcà, però feia un fred terrible, de fet estava nevant, i a lo lluny veíem una gran tempesta de neu direcció sedona. Així que vam descartar el plan de Sedona.

Al arribar a Flagstaff, ens ha sorprès molt veure una vila tant bonica, tornavem ha estar a la ruta 66, i tot i que els neons estaven apagats, l'aparença de la carretera no deixava dubte de que hi erem de nou. Vam parar a l'oficina de turisme i ens van informar de totes les possiblitats que teniem per fer. Carregats de papers vam anar a deixar les coses al motel, dins la 66, i amb els llocs clars per anar a sopar i a pendre una copeta en un local country, amdos llocs van ser genials! Finalment esgotats vam anar a dormir.

Demà anem a Sedona i farem una etapa nova que no teniem contemplada per poder veure el Skywalk del Grand Canyon.

Bona nit!

Sedona

Etapa 8: Kayenta - Page

Hola a tot@s,

Al despertar-nos avui ens hem quedat molt sorpresos del que teniem al voltant, i es que de dia les coses es veuen molt diferents! Hem dormit dins del canyo de Tsengi. Teniem unes vistes impresionants de bon matí. El que no sabiem es que allò seria un tastet del que ens trobariem més endevant.

Com que no ens entrava l'esmorzar hem decidit anar a Kayenta (dormiem a unes 3 milles d'allí), on hem trobat una cafeteria autèntica, que la portaven els navajos! Un cop asseguts hem vist entrar un munt de personatges genuins que portaven els complements típics navajos (creiem que és el seu bar de retrobament). Hem menjat molt bé, tot i que cal dir que els Navajos són gent molt reservada i poden semblar estranys.

Després vam decidir agafar uns entrepans pel que pogues passar, ja que anavem al parc del Monument Valley, i no sabiem si trobariem algun lloc asequible per les nostres butxaques per poder menjar allí.

De camí, comencem a percebre de lluny la majestuositat de les impressionants torres vermelles que s'aixecaven a la llunyania. De prop encara són més sorprenents, sembla mentida que algun dia tot allò fos plà i que en les esquerdes que s'orgiren en aquella zona, com si d'escultors es tractés es formessin aquelles estructures, on cadasquna d'elles rep un nom.

Al entrar dins el parc natural, ens ha sorprès que s'accedis a tot amb cotxe, a través de camins de terra. Amb el nostre Chrysler hem fet el nostre tour particular de 2 hores. Desprès tocava dinar, i hem trobat un lloc molt especial, amb unes vistes privilegiades per menjar el nostre entrepà. A vegades no calen grans coses per sentir-se especial, avui ha estat així. Us deixo algunes fotos més avall perquè pogueu gaudir-ne tant com nosaltres!

Un cop dinats tocaba abandonar aquell lloc tocat pels Deus, direcció Page, on teniem previst fer una visita al Grand Canyon del Nord, tot i que sabíem que estava tancat, voliem veure si era possible tal aberració. Unes milles abans d'entrar a Page, hem vist desde el cotxe un cartell que anunciava rutes per  l'Antilope Canyon, i hi hem anat de cap. Les casualitats han fet que just quan arrivessim sortís un tour amb un guia que parlava castellà, i ens hi hem apuntat!

L'Antilope es preciòs, espectacular, diferent. Nomès entrar el guia ens ha explicat com programar la camara perque ens sortíssin unes fotos precioses. Nomès espero haver pogut copsar aquella bellessa tant especial d'un lloc sagrat pels Navajos. Cada 5 minuts canvia la llum i les seves formes. El guia, en Roberto, ens ha sorprés amb un concert de flauta dins l'Antilope. Francament genial!

Per finalitzar el dia, i com diem nosaltres, no sempre tot pot sortir rodó, i per sopar hem anat a un xino, ja que per la contornada semblava ser el més asequible. Hem al•lucinat amb el dolent que era el menjar. Però al final hem passat una bona estona rient, que això es el que compta, i saciat una mica els nostres estòmags!

Bona nit seguidors! Demà anem al Grand Canyon!

Etapa 7: Abuquerque - Kayenta

Hola a tot@s,

Aquest matí ens hem llevat ben d'hora ja que avui teniem moltes milles per fer i aquestes eren molt interesant poder-les veure amb la llum del día. Així que hem sortit en ruta sense esmorzar tant sols amb un cafè. Mes endevant ja esmorzariem, ja que aquí els esmorzars són com dinars.

Avui hem seguit conduint pel no res, cada poble esta mes separat, així que omplim el diposit cada vegada per evitar sustos. Sortint de New Mexico, comencem a veure formacions rocoses vermelles, que ens sorprenen i ens atrauen, tot i que el temps es limitat. Al anar cap a les montanyes de Prewitt, un vigilant del parc ens ha comentat que el parc estava obert, i degut al Shutdown hem decidit fer-li mes preguntes, les quals molt amablement ens ha respost. Ha estat llavors que tot i saber que el canyo de Chelly estava tancat, s'hi podia accedir. La nit abans l'haviem descartat, ja que creiem que no hi podriem entrar. En aquell moment se'ns han il•luminat els ulls i despres de fer un parell de fotos a Prewitt, hem anat fletxats cap al canyo, que ens quedava a dues hores.

Ens vam desviar a Gallup, on deixavem enrrere la ruta 66 per uns dies, per veure una de les coses probablement mes impresionants del món; el Gran Canyon. Abans pero fariem un tastet amb l'impresionant canyo de Chelly.  En mig del no res un Subway, així que hem agafat entrepants i provosions per poder fer una escursioneta pel canyo.

El canyo va resultar preciòs, amb molts miradors on podies fer-te una idea de la grandesa, i es que senyors, estem a Arizona, on els paissatges són simplement espectaculars! Hem pogut baixar a baix del canyo i caminar, sembla ben be un desert, entre la roca entre vermell i tronja, la vegetació dessèrtica i la sorra que se'ns posa a les sabates, pero ha estat perfecte. Tot fent un picnic hem dinat sobre d'una roca.

Un cop el sol ja anava caient, hem agafat de nou el cotxe per seguir pujant fins a Kayenta, a la meitat del camí,  hem entrat en territori navajo, i es nota la barreja entre la pobresa dls habitans, però també la riquesa i el privilegi d'on viuen. La imensitat no es pot descriure i això es justament el que hem viscut avui.

Aquesta nit la passarem molt aprop de Kayenta, dins de territori navajo, patiem per si l'hotel seria net i segur, ja que els comentaris no eren gaire esperensadors, però la sorpresa ha resultat ser molt agradable i ben el contrari del que pensavem en un inici, el motel esta genial, net i amb cafeteria, al mig del no res!

Demà veurem el Monument Valley, que crec que no ens decepcionarà! Aqui teniu algunes fotos!

Etapa 6: Amarillo - Albuquerque

Hola a tot@s!

Ahir a la nit, un cop trobat el motel, ens vam dirigir al Big Steak Texas. Es un restaurant mític de la ruta, on fan els millors filets de tot Texas. Es un local amb molt d'encant que al centre del local té una taula elevada reservada tots aquells que s'aventuren a realitzar el repte de les 72 onces, on l'aspirant s'ha de menjar una enorme peça de carn amb el seu acompanyament en 60 minuts. I vam tenir l'ocasió de veure un challengue, on un dels dos aspirants ho va aconseguir! Va ser espectacular poder-ho veure!

Ens vam possar les botes! El nostre camarer ens va regalar uns barrets de cowboy ja que vam ser molt generosos en les tips ( propines).  Molt autentics!

L'endemà vam sortir amb cotxe direcció Adrian, on es troba el punt intermig de la ruta, on era obligat reflexionar les milles que haviem fet! Al cos ja en portavem aproximadament mes de 1139 milles! De moment hem vist la zona dels grans llacs, les grans llanures verdes i els prats de pastura de Oklahoma- Texas. Al midpoint vam fer un cafe, mentres ens relaxavem en un banc al sol, a l'estil mariachi, ja estavem acostant-nos a New Mexico i el paissatge cada cop mes árid, ens regala colors impresionants per la seva inmensitat.

Vam creuar la frontera de Texas per Glenrio, on vam fer un tram autentic de la ruta, que era caminet de terra. El paissatge d'aquestes zones es indescriptible per la seva bellessa, amplitud i diferencia respecte el que tenim a casa. Un cop traspasada la frontera ens endinsavem a New Mexico. Carreteres amb rectes impressionants limitades a 75 milles/hora, uns 124 kilometres/hora.

A New Mexico, vam parar a Santa Rosa, un poblet amb molt d'encant on hi vam dinar. Per dinar vaig decidir provar una enchilada, una mica de menjar típic de New Mexico, la sensació era de treure foc per la boca. A Santa Rosa vam veure el Blue Hole, un forat de 24,6 metres de fondaria al mig del no res, amb un color d'aigua digne de les millors platges, d'aigua fresqueta, a partir d'aqui ens desviavem cap a Santa Fe per la old route 66. Grans carreteres amb moltes rectes ens esperaven. De camí ens vam trobar uns policies, amb els quals vam iniciar una conversa. Molts simpatics ens van deixar fer una foto amb ells.

Arribats a Santa Fe, trobem un poble perdut al mig del no res, amb molt de color Mexicà, gràcies a les seves robes i joies. Alguns carrers amb encant, i cases fetes d'adobe, camuflen aquest poble en les montanyes. Amb la posta de sol, marxavem direcció Albuquerque, on encara ens quedava una hora de cotxe on jo hem vaig adormir fruit del cansament acumulat.

Un cop a Abuquerque, ja dins del motel, vam decidir planificar la ruta de l'endemà, molt llarga pero on ja començarem a veure pedres vermelles, tot aproximant-nos a la zona dels canyons.

Dema mes i millor!

We take care!

Etapa 4 i 5: Springfield - Oklahoma i Oklahoma - Amarillo

Hola a tot@s,

Sento no haver pogut escriure ahir, la etapa va ser dura i les tecnologies van fallar! Així que faré un resum de l'etapa d'ahir i la d'avui.

El dia d'ahir va començar amb un bon esmorzar a wafle house, un sandwich fet de bacon, truita i formatge, un dels entrepants mes bons que m'he menjat mai. Ben esmorzats vam fer direcció Kansas, l'estat mes curt dels 10 estats previstos a veure. De camí ens vam parar en una gasolinera espectacular (gasolinera Sinclair) habitada per un home anomenat Gary, un enamorat de la ruta 66, el qual gratuitament ens va informar de molts llocs imprescindibles. Va ser una visita molt melancònica i realment agraïda!

De camí, i ja un cop a l'estat de Kansas vam parar a Galena, on hi ha el mate original, on es va inspirar la pelicula cars. El petit tram de Kansas, té una part amb l'esfalt original de la ruta 66, com diu el Pol, "el verdadero asfalto resquebrajado". El paissatge ja va canviant, i es nota que ens aproximem cap a l'oest, i ja entrat a l'estat d'Oklahoma, ens vam fer la foto quasi obligada al wale blue, la balena blava, on per sorpresa ens vam trobar un concert de cowntry, mentres es feia de nit. Encara ens quedava moltes milles per fer, i no voliem abandonar la 66, pero finalment el cansament va fer agafar la interestatal, fins quasi be Ocklahoma, on encara ens calia trobar motel.

Avui, aprenent la lecció d'ahir, hem decidit sortir més d'hora dormin molt poc. Primera parada esmorzar, i ben tips hem sortit d'Oklahoma city direcció Amarillo. Poc a poc el terreny ha anat canviant. Hem pasat dels prats semi verds amb moltes vaques a uns paissatges més àrids i vermellosos, amb grans extencions petroliferes, enara dins d'Oklahoma. La parada a Clinton erea obligada. Allí hi trobem un museu de la ruta 66 molt ben parit, on hem pogut dinar en un restaurant italià genial, tot creuant la carretera. Un cop hem passat clinton, el paissatge s'ha rornat encara mes àrid i hem vist diversos pobles cada cop mes deshabitats. L'últim punt d'Ocklahoma es Texola, a partida allí entravem a Texas. Pobles cada cop més separats i alguns d'ells fantasmes. Seguint la 66, trobem Groom, on hi ha una creu gegant, crec que la més alta d'Estats Units, i Conway, on hi han enterrats buguys, on els viatgés es dediquen a pintar-los.

Un cop arribats a Amarillo hem visitat també els Cadillacs enterrats, i els hem pintat, tot veient la posta de sol. Molt relaxant!

Aixo es tot per avui!
Demà anem direcció Alburquerque, Nuevo Mexico, on haurem fet ja la meitat de les milles que ens queden!

Dia 3: Etapa Saint Louis - Springfield (missouri)

Hola a tot@s!

Aquest matí ens hem llevat ben d'hora tot anar a dormir molt tard. L'etapa de la nit va ser molt dura i portavem molts kilometres atrasats. Pel matí despres d'esmorzar hem agafat el cotxe direcció Saint Louise, per veure el mític arc, on hi ha un ascensor a dins que et porta a la part mes alta, es molt curios ka veritat! Pero abans hem parat al pont Chaine of Rocks,elpont que antigament uniaels estats de Illinois amb Missouri, i que actualment ja no s'hi pot circular amb cotxe. Es una infrastructura faraonica ja que creua el riu Missisipi, i a més es l'únic pont que te una curva en el seu interior. Així que hem aparcat el cotxe i ens hem disposat acreuar-lo a peu, pero com que el temps apretava hem decidit nomès fer la meitat.

Despres de seguir untram per la interestatal,ens hem retrobat amb la nostra carretera a l'altre pas pel pont, i hem pres direcció Saint Louis. Al arribar al parc de l'arc hem visualitzat que degut al Shutdown estava tancat! Tot i això no ha impedit que ens poguessim fer unes fotos precioses i que poguesim gaudir de les vistes del Missisipi desde les escales. Tot seguit hem decidit refrescar-nos fent una cervesa en un pub proper. Les cerveses son dificils de trobar aqui!

El primer tram de la ruta ha estat molt entretingut, tot i que hi ha pocacosa que veure,mes enllà d'algún punt friki,hem vist cadires gegants, molts passos a nivell amb trens inmensos, motels molt curiosos, autobusos escolars portant els nens a casa i sobretot moltes cases tipiques americanes! Finalment s'ha fet de nit, pero ens quedaven pocs kilometres per arribar al final de etapa.

Un cop a Springfield hem hagut de buscar un hotel non dormir, demà us en penjare una foto perque us en feu a la idea! Hem posat els dos seguros de la porta, tot i que la zona sembla tranquila i segura! :-)

Demà ens queda l'etapa fins a Oklahoma! Aqui teniu les fotos!

Enjoy your trip and be safety!

Dia 2: Etapa 1; Chicago - Saint Luis

Hola a tot@s!

El dia ha resultat ser plujos a chicago, tot i aixo hem decidit voltar per la ciutat i caminar. Hem estat al Narvy Pier, pero degut a la pluja i al mal temps no hem pogut pujar a la noria, ni a la Jhon Hancock tower. Tot i això hem caminat bastant i hem vist la encantadora ciutat que és, fet que ens ha fet sortir mes tard del previst, sobre les 14,30h, per començar la primera etapa.

Segons comentaven molts blocs es una de les etapes mes llargues que hi ha, al voltant  de 400 km, unes 5 hores de cotxe, creieu-me, tenien raó! L'etapa ha començat molt be, hem trobat el punt exacte d'on comença la ruta 66, Av. Adams davant del parc Grant, i foto obligada! Hem sortit de Chicago per la carretera 66, i 2 hores mes tard hem dinat en un Mexicà boníssim! Farts, hem proseguit la ruta, hi hem visualitzat que ens quedava moltíssim per fer (aprox  3\4 d'etapa)... I que s'ens faria de nit...

Hem vist coses espectaculars, com el gegant de Wilmington, les marques al terra de la carretera, moltes casetes amb molt d'encant,  la gasolinera Miller, un surtidor de gasolina al mig de la vorera que conmemora aquells anys i hasta un poble fantasma ple de cervols! I finalment s'ha det de nit! Encara ens queda molt per recorrer en aquesta etapa eterna!

Despres de sopar al Dixis, una cafeteria típica de la ruta i bar de camioners, hem decidit sopar. Comencem a endinsarnos en la america mes profunda i menys turistica, cosa que es nota en l'accent, tot i que la amabilitat dels Americans es envejable! Ens han posat uns plats inmensos, jo me n'emporto un troç al cotxe per si despres tinc ganes de fer un resupó.

Al bar hem decidit agafar la interestatal 55, paral.lela a la ruta 66, pero via rapida, ja que son les 12 pm i encara ens queden 2 hores. La veritat que viatjar de nit no es agradable, ens perdem el paissatge, i per aixo hem decidit "fotre canya" per arribar el mes d'hora possible i intentar dormir una mica. Si no aconseguim retrapar fins l'etapa marcada per demà anirem molt justos i creiem que ens passarà el mateix que avui. Coses que pasen! :-)

Dia 1: Chicago tarda

Hola a tot@s!

Disculpeu oer no escriure ahir, estavem tant cansats que a la nit se'm tencaven els ulls!

Per fi hem arribat! Ha estat un dia dur pero emocionant.

El dia d'ahir va començat a les 2 del matí direcció a l'aeropot, per embarcar a les 6 amb turkish airlines. La companyia aerea tot un acert, es va portar genial, ens han afartat de menjar! ;)

Cal dir que a istambul, ens van fer control de drogues.... Despres de passar 2 controls mes de seguretat! Tanta seguretat per despres menjar amb coberts d'acer! En fi, una anecdota més! Despres de 10 hores de vol, un vol increiblement llarg,  vam arribar a chicago a les 5 de la tarda hora de chicago (2 am hora de Banyeres). Molt cançats! A mi i a la Jess ens van fer un control especial... Si es que tenim una llet! :-) Com que anavem ja bastant tard, vam agafar un taxi fins el Hostel,que per cert molt be i amb molt d'ambient! Chicago Getway Hostel.

Ahir vespre vam caminar per chicago, i vam anar a petar en un bar on feien futbol america i servien impresionants plats a l'estil BBQ, el cambrer de parla hispana, ens va ajudar a escolliri va ser tot un acert!

Despres de sopar ens vam arribar fins al llac michigan, on vam veure una de les imatges mes maques de moment, el seu sky line! Aqui uns en deixo una foto! Al final estavem tant cansats que a les 11 hora de chicago vam anar a dormir, quedan-nos amb ganes de veure mes, i pensant que avui comença l'aventura!

Avui anirem a veure la torre i la noria! Es hora d'esmorzar!